La compravenda d'un immoble implica decisions econòmiques rellevants, i una de les més importants és la distribució dels honoraris immobiliaris. Tot i que hi ha una pràctica habitual al sector, la normativa deixa un marge ampli per a pactes entre comprador i venedor. Per això, convé entendre com es reparteixen legalment aquests costos i quins factors influeixen en la seva configuració. En Buckingham Property Advisors t'ho expliquem tot.
En primer lloc, és essencial aclarir que no existeix una llei que determini de manera automàtica quina de les parts ha d'assumir els honoraris immobiliaris. La legislació permet llibertat contractual, la qual cosa significa que el repartiment es pot establir segons el que les parts acordin i sempre que quedi reflectit per escrit al full d'encàrrec o al contracte d'intermediació. La transparència és clau per evitar malentesos.
La distribució més comuna és que el venedor assumeixi el pagament. Això es deu al fet que sol ser qui sol·licita un servei d'intermediació per comercialitzar la seva propietat. L'agència, en aquests casos, s'encarrega de valorar l'immoble, preparar-ne la presentació, publicar anuncis, filtrar visites, negociar ofertes i gestionar tràmits legals. No obstant això, aquest costum no implica obligació. Si comprador i venedor desitgen pactar un altre tipus de repartiment, tenen plena llibertat per fer-ho.
En algunes operacions, el comprador contracta serveis addicionals, com la cerca personalitzada d'habitatge o l'assessorament per a l'obtenció de finançament. En aquests casos, el comprador paga honoraris específics relacionats únicament amb el seu servei contractat. Aquest model s'està tornant més freqüent en mercats competitius on la demanda supera l'oferta.
També es poden donar situacions en què ambdues parts paguen honoraris independents a la mateixa agència. En aquests casos, l'agència ha de garantir imparcialitat en la negociació i deixar clarament diferenciats els serveis que presta a cada part.
Legalment, el més important és que el repartiment estigui documentat. Qualsevol pacte verbal pot donar lloc a interpretacions diferents. A més, el contracte ha d'especificar quan es meriten els honoraris: normalment, en la signatura de la compravenda, tot i que es pot pactar un avançament si s'acorda així.
En definitiva, la llei no imposa qui paga, però sí que exigeix claredat contractual. Comprador i venedor poden organitzar el repartiment segons les seves necessitats, sempre dins d'un marc transparent i equilibrat.